el diable

Diguéssim que la circularitat és un tret evident de les persones espiralensis. A mi m’ho han cridat, això, com un insult:
“Deja ya de ser tan circular”.
Caram, com si una pogués ser tan estupenda de deixar, d’un dia per l’altre, de ser com és. A més, si ens posem a remenar, observar atentament i parar atenció a determinades actituds, n’hi ha una pila de persones circulars... En part, perquè les circumstàncies ens fan acabar sent així sense remei. Els fets inesperats potencien aquesta característica.
I si no, un botó: fa sis mesos exactament em van tirar les cartes del tarot. Em van anar descobrint un seguit de possibles i probables successos que m’esdevindrien “a lo largo de los siguientes seis meses·.
Ah, doncs els sis mesos acabaven en finalitzar el 2006. I, coses de les voltes que donem sense adonar-nos-en, la nit de cap d’any la vam passar envoltades de cartes del tarot, cava, pa de llavoretes i torró d’ametlles.
Hi ha dues cartes que a mi em van cridar l’atenció. La primera, per repetitiva: em va sortir en totes les tirades. Es tracta de la mort, que significa que està a punt d’ocórrer un canvi brutal en la meva vida. Mmmh, ja em direu què. Perquè resulta que la meva vida va canviant d’una forma incontrolable des de fa gairebé un any, i a aquest pas si continua així puc començar a espantar-me molt: ni visc on vivia, ni visc amb qui vivia, ni treballo on treballava, ni porto el mateix pentinat, ni la mateixa roba, ni els mateixos amics... Em preocupa tant de canvi! Però les cartes eren insistents, i si no va sortir cinc cops, no en va sortir cap: “un canvi en la teva vida”. Bo o dolent? Això no se sap, canvi al cap i a la fi.
Bé, aquest impacte va ser menor. En definitiva, no espero grans moviments, però sí que entenc que la situació en què em moc ha d’acabar de canviar i estabilitzar-se. Encara trepitjo arenas movedizas. Vés a saber.
La carta que més em va colpir, a la qual dedico el post i que penso que fa bonic per encetar l’any en el nostre món circular, és el diable. Una carta envoltada de misteri que a alguns els agrada i a d’altres, no. A mi em fascina. És la carta de la seducció, els paranys, la volubilitat, les mentides, la passió... Una barreja de coses que et posen la pell de gallina de tan divertides i dolentes alhora (bé, no ens enganyem, la Carme i l’Eli tenen mirada de dolentes, la vida és així). És el meu any del diable? Sóc jo mateixa un diable? Visc envoltada de diables amb cua i banyes?
Sigui com sigui, i que s’ho cregui qui vulgui, dimecres passat vaig rebre una trucada que confirmava un dels pronòstics de la tirada del tarot de l’estiu passat: em publiquen una novel·la! Sí. Jo estic amb la boca oberta.
I, per no deixar d’espiralejar, la novel·la va ser escrita en plena època d’enfonsament de la vida anterior, d’insomni, eufòria i histèria. I arriba, pam!, inesperadament, quan les aigües s’estan calmant. Es tanca un cicle? En comença un altre?
Coses demoníaques, certament. Visca la passió.